#Caputxinada 2.0

Montserrat Roig (Foto: Pilar Aymerich)

“Em sembla que això serà tan important que acabarem tots a la presó”. Aquestes van ser les paraules que el pintor Antoni Tàpies va comentar a l'editor Xavier Folch el 9 de març de 1966 quan, en arribar a l'Església dels Caputxins de Sarrià, va adonar-se de la magnitud que podria arribar a tenir el que s'estava coent allà dins. En una entrevista feta el 1977, Tàpies explicava a Montserrat Roig -també present aquell dia- que va veure que “allò era una manifestació en pro de la democràcia”, enmig d'un règim dictatorial. Allò, que va començar als volts de les quatre de la tarda, era ni més ni menys que l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), la coneguda Caputxinada.

Aquest matí, el blanc i negre de la dictadura franquista ja no tapava el cel de Sarrià, i el Personal Docent i Investigador (PDI) de les Universitats Públiques Catalanes que avui s'ha reunit en assemblea a l'interior del convent, no ho ha fet en clandestinitat. Ben al contrari, tots els participants de l'assemblea han coincidit en la necessitat de visualitzar tan com sigui possible la greu situació en què es troba actualment la Universitat.

No obstant, com ha ressaltat Salvador Jové, present ja a la Caputxinada de 1966 i encarregat d'encetar l'acte d'avui, si es compara el Manifest per una Universitat Democràtica -sortit de la Caputxinada- amb el manifest amb què es convocava avui el PDI, es pot observar com la majoria de reivindicacions encara persisteixen: “Per a mi és molt trist veure que es repeteixin els mateixos problemes”, ha remarcat. Jové ha recordat que Andreu Mas-Colell, actual conseller d'Economia i Coneixement i principal cervell de les retallades en Educació, va ser un dels impulsors d'aquesta iniciativa que reclamava una universitat més democràtica.

L'ordre del dia de l'Assemblea contemplava dos punts principals: El debat sobre la funció social de la Universitat i sobre la situació laboral de les diferents categories de PDI. Tot plegat concloïa amb amb un tercer punt destinat a proposar diferents tipus d'accions polítiques al respecte. L'assemblea, que ha durat fins als volts de les tres del migdia, ha finalitzat amb la creació de diferents comissions (Mobilitzacions, Continguts i Accions) que coordinaran els acords que s'han assolit, com ara la creació d'un manifest que els professors podrien llegir abans de començar cada classe i fer arribar a tots els Directors de Departament per tal que s'hi pronunciessin a favor o en contra.

Pel que fa a la funció social de la Universitat, el professorat assistent ha fet palesa una preocupació generalitzada: la progressiva mercantilització de la Universitat que s'està duent a terme en els darrers anys. La funció social que pretén tenir aquesta Universitat que s'està imposant és sols la de produir alumnes que siguin vàlids per a l'empresa: ja no importa el saber crític.

Un clar exemple d'aquest model d'Universitat al qual es vol arribar, segons Alejandro Andreassi (Ex professor de la UAB, ara jubilat), és la Barcelona Graduate School of Economics, institució que compta amb una forta presència de capital privat d'empreses com AXA, La Caixa, el Banc Sabadell i La Caixa de Pensions. El mateix Andreassi ha proposat la celebració d'un IV Congrès Català Universitari, iniciativa que ha tingut molt bona acollida entre el professorat. Aquest, però, segons ha puntualitzat el catedràtic de la UAB Borja de Riquer, s'hauria de procurar que no s'institucionalitzés i que no fos “de” la universitat sinó “sobre” aquesta.

El professor de la UAB Arcadi Oliveres ha constatat que el Pla Bolonya és un reflex del capitalisme neoliberal que impera a la Unió Europea, ja que només s'ha pensat la Universitat per al mercat. Davant el desprestigi de la institució, s'ha demanat la creació de discurs. Un discurs crític, alternatiu, fonamentat, que contraresti el que s'imposa des del Govern (i que subscriuen molts rectorats) i que “estan aconseguint que el PDI ens l'anem creient mica en mica i pensem que tenen raó”, han recalcat tan Ferran Izquierdo (UAB) com Ermengol Gassiot (UAB). En aquesta línia, professors com Andreu Turbó (UPC) també han proposat construir discurs fent ús d'eines pròpies de la Universitat, com la Recerca: produir coneixement per fer palès que el model d'Universitat que se'ns vol imposar és negatiu. Ha suggerit la creació d'un cens de tots els treballadors i treballadores que han estat acomiadat, saber quant cobraven, les hores que havien de treballar i quines altres feines havien de fer per tal d'arribar a final de mes.

D'altra banda, hi han hagut veus com les de Xavier Riu (UB) o Raimundo Viejo (ex professor de la UPF) que han destacat que el principal problema no és fora de la Universitat, "a l'hegemonia del sistema", sinó dins de la Institució. En aquest àmbit, s'ha defensat la voluntat de no oblidar -en l'intent de visualitzar el problema de cara a la societat- la lluita que s'ha de fer dins la Universitat: participant en els comitès d'empresa, parlant amb companys/es, buscant sinergies amb PAS i Estudiants, etc. Tribó (UPC) ha demanat que es faci pressió als alts càrrecs de la universitat per tal d'aconseguir que es posicionin públicament i que se sàpiga de quin bàndol estan.

També s'ha fet present la gran preocupació envers la situació precària en què es troba molta part del professorat, especialment els que pertanyen a les categories inferiors, que poden arribar a cobrar menys de mil euros anuals. A més, s'han denunciat els acomiadaments massius de professorat que han dut a terme la majoria d'universitats públiques els darrers dos anys. És per això que s'ha demanat transparència en els comptes de la universitat i dignitat en els sous.

Una altra reivindicació important a destacar, a la que curiosament només ha fet especial incidència el professorat de les Universitats de fora de Barcelona, ha estat la demanda de no oblidar l'element de la territorialitat. Mariona Lladonosa, professora associada de la UdL, ha exposat la necessitat d'establir canals de comunicació i solidaritat entre les diferents universitats, especialment de cara a ajudar aquelles que estan més allunyades del centre, ja que tenen menys repercussió als mitjans.

"Així t'escau la melangia"

Era el dia de la presentació del seu nou disc - que encara s'està gestant- però al públic s'hi podien comptar menys d'una trentena de persones. A la capital encara costa de creure que a Ponent també s'hi fa bona cultura. A les nou en punt, hora prevista, les llums de platea es van apagar i ella va entrar a l'escenari: no calia fer esperar el públic que, malgrat ser mins, es removia impacient als seients.

Meritxel Gené

La Meritxell Gené, cantautora lleidatana, havia arribat a l'Hospitalet de Llobregat per presentar -en el marc del festival Barnasants- el seu nou disc, Així t'escau la melangia, dedicat íntegrament a musicar poesies de Màrius Torres.

A mode de captatio, Gené va iniciar el concert entonant els versos de Mozart, un poema de Torres on la música apareix com una metàfora de la vida. La seva veu fina, l'aire melancòlic de la poesia del també lleidatà Màrius Torres i els suaus puntejats de guitarra jugaven al seu favor. A més, la cantautora va saber aprofitar el poc quòrum que hi havia i el concert va anar esdevenint més íntim a cada peça.

Seguint un ritus gairebé obligat en els concerts de cantautors, Gené va anar desgranant els motius de la seva selecció de poemes abans de cantar-los, combinant-los amb alguna al·lusió a la vida del poeta i petits comentaris dels poemes, en els quals desvetllava la seva relació íntima amb cadascun d'ells. Tanmateix, potser el públic hauria agraït sentir explicar alguna pinzellada més de la vida del poeta, si és que amb la presentació del futur disc també es pretenia donar a conèixer el gran poeta lleidatà, massa invisible encara.

Poemes com Presència, Ciutat Llunyana o Aniversari, dels més coneguts del poeta, es combinen en el disc amb altres composicions de Torres que no acostumen a aparèixer a les antologies de l'escriptor, com El collar de caragoles o En el silenci, una peça, aquesta, que al disc sembla trencar el continuum musical de les altres, però que sentida en directe no es fa estranya.

La selecció de cançons permet fer un tast dels diferents temes que abraça la poesia de Màrius Torres: des de la vessant més patriòtica, a records d'infància o poemes plens de simbolisme.

Jordi Gasion, productor d'aquest disc i també cantautor lleidatà, va acompanyar molt encertadament algunes cançons fent-hi cors o bé tocant d'altres instruments. El clímax de l'actuació va arribar precisament quan tots dos van interpretar Cançó a Mahalta, possiblement el poema més conegut de Màrius Torres, gràcies a la versió musical feta per Lluís Llach.

Màrius Torres

“Qui és Mahalta?” li demanava l'escriptor Joan Sales a Màrius en una carta, l'any 1940. “Sempre m'has volgut fer creure que era una pura creació de la teva fantasia”, escrivia, però Sales ja intuïa que el conjunt de poemes que componien les Cançons a Mahalta anaven dedicats a la Mercè Figueras, una gironina que també estava interna al sanatori on Màrius Torres intentà -sense sort- sanar una tuberculosi. Així t'escau la melangia, títol del disc, és el vers d'una d'aquestes cançons, també inclosa al treball.

El disc, que ha estat finançat a través de la plataforma de micromecenatge Verkami, es publicarà a la primavera. Tanmateix, els micromecenes ja disposen d'una versió en format mp3. Mentre acaba de coure's el disc, la Meritxell Gené seguirà presentant-lo en diferents localitats catalanes.